L’oci educatiu participatiu

L’oci educatiu participatiu: on es construeix la ciutadania que no sempre s’ensenya en l’educació formal

Durant dècades, l’oci infantil i juvenil ha sigut considerat un espai secundari, quasi accessori dins del procés educatiu. Un temps «lliure» entre obligacions, una forma d’entreteniment perquè xiquets, xiquetes i joves “estiguen ocupats” fora de l’horari lectiu. No obstant això, els qui treballem en educació des de la pràctica diària sabem que esta és una visió profundament incompleta. L’oci educatiu no és el que sobra del dia: és un dels espais més potents on es construeix la persona. Precisament perquè ocorre fora de l’aula, perquè no està sotmés a qualificacions ni a currículums tancats, l’oci educatiu té una capacitat única: pot ser un espai de llibertat real. I tot espai de llibertat comporta una responsabilitat educativa enorme, perquè no qualsevol oci educa, no qualsevol activitat deixa petjada, i per això afirmem amb convicció que l’oci educatiu només complix la seua funció transformadora quan és veritablement participatiu.

En l’àmbit educatiu s’ha parlat moltes voltes de metodologies participatives com si foren ferramentes intercanviables: hui usem esta dinàmica, demà una altra. Però la participació no és una metodologia més, és una manera de situar-se en el món i de mirar les persones. Participar no és només triar entre opcions dissenyades prèviament per persones adultes; és tindre veu real, capacitat de decisió, possibilitat d’equivocar-se, dret a transformar, oportunitat de crear… és sentir-se part, no convidat temporal. Quan una activitat és realment participativa, canvia tot:

Canvia la relació entre educadors i participants.

Canvia el clima del grup.

Canvia el sentit de les normes.

Canvia la manera com es viuen els conflictes.

Canvia la implicació emocional.

Perquè quan una persona sent que té poder sobre el que viu, apareix la corresponsabilitat.

I on hi ha corresponsabilitat, hi ha cura.

I on hi ha cura, apareix comunitat.

Un oci no participatiu pot ser ordenat, atractiu i fins i tot divertit, però rarament és educatiu en profunditat. Perquè educar no és distraure: és acompanyar processos de creixement personal i social. I quan les activitats es dissenyen completament des de fora, sense diàleg, sense opcions reals, sense veu per a qui hi participa, es transmet un missatge silenciós però molt potent: “altres decidixen per tu”. I eixe missatge, repetit dia rere dia, crea persones que s’acostumen a obeir més que a pensar, a consumir més que a transformar. L’absència de participació genera desconnexió, encara que hi haja rialles; genera obediència, però no consciència; genera presència física, però no implicació emocional.

I l’oci educatiu no pot permetre’s això, perquè la seua missió no és entretindre cossos, sinó acompanyar persones. Una de les grans riqueses de l’oci educatiu és que no només educa l’individu, sinó que educa en el col·lectiu. Cada joc, cada taller, cada activitat compartida és una oportunitat per a aprendre a conviure. La participació ensenya habilitats que no sempre es treballen en altres espais:

Escoltar quan no estàs d’acord.

Defendre una idea sense imposar-te.

Acceptar que no sempre es guanya.

Negociar.

Cedir.

Liderar sense dominar.
Seguir sense desaparèixer.

Seguir sense desaparèixer.

En un grup participatiu s’aprén que la teua llibertat acaba on comença la de l’altre; s’aprén que formar part d’alguna cosa implica drets, però també responsabilitats; i s’aprén que el col·lectiu no és una amenaça a la individualitat, sinó el lloc on esta pot florir amb més força. A més, la democràcia no s’aprén memoritzant conceptes. S’aprén vivint-la; s’aprén quan:

la teua opinió compta,

la teua proposta és escoltada,

el teu desacord no és castigat,

les teues idees poden transformar la realitat.

Els espais d’oci educatiu poden convertir-se en els primers llocs on una persona experimenta que la seua veu té valor. On no se la jutja per pensar diferent, sinó que se l’anima a expressar-se. Per això no exagerem quan diem que l’oci participatiu forma ciutadania. El que ocorre en una assemblea juvenil, en una reunió de grup, en una activitat compartida, no és anecdòtic: és profundament formatiu. És ahí on s’aprén a participar sense por, a conviure sense violència, a decidir sense imposició.

També hem de fer una reflexió sobre ser educador o educadora i el que això comporta, perquè implica renunciar al control absolut; confiar en la capacitat de xiquets, xiquetes i joves per a construir, aportar, sorprendre i equivocar-se; assumir que no tot eixirà segons el previst, i que això també és part de l’aprenentatge. Educar des de la participació exigix:

Escoltar fins i tot quan l’opinió ens incomoda.
Admetre errors propis.
Permetre el conflicte sense dramatitzar.
Cedir espais de poder.
Apostar per processos, no només per resultats visibles.

Admetre errors propis.

Permetre el conflicte sense dramatitzar.

Cedir espais de poder.
Apostar per processos, no només per resultats visibles.

Apostar per processos, no només per resultats visibles.

El repte no està a controlar grups, sinó a crear comunitats. El repte no està a imposar normes, sinó a construir-les juntes. El repte no està a dirigir activitats, sinó a donar-los sentit. Un dels errors més grans és pensar que la participació “apareix a soles”. No és així. La participació es dissenya, es cuida i es protegeix. I perquè existisca, cal:

Dissenyar espais d’escolta.

Adaptar les activitats a les persones, no a l’inrevés.

Crear dinàmiques on totes les veus compten, no només les més extrovertides.

Facilitar ferramentes per a expressar-se de múltiples maneres.

Cuidar especialment a qui menys parla.

Assegurar que no hi haja conseqüències negatives per opinar.

Participar no és parlar fort, és poder estar sense por. I si volem una societat més justa, més solidària i democràtica, no podem esperar que les persones “aprenguen a soles” en l’edat adulta. La consciència social es construïx en la infància i la joventut, i per a això l’oci educatiu és un dels laboratoris socials més poderosos que existixen. Un xiquet que mai participa difícilment sentirà que la seua veu importa; una adolescent que no decidix difícilment confiarà en la seua capacitat per a intervenir en el món; un jove que no va ser escoltat difícilment escoltarà. Per contra, qui creix en entorns participatius desenvolupa:

Major autoestima.

Major capacitat d’anàlisi.
Major empatia.
Major compromís social.
Major consciència col·lectiva.

Major empatia.
Major compromís social.
Major consciència col·lectiva.

Major compromís social.
Major consciència col·lectiva.

Major consciència col·lectiva.

L’oci educatiu no es mesura pel nombre d’activitats realitzades, sinó per les petjades invisibles que deixa. Es mesura per les relacions que es creen, per la confiança que es construïx, per la seguretat emocional que s’enfortix. Cada taller, cada joc, cada espai compartit és una llavor. Algunes germinen prompte, altres ho fan anys després… però totes deixen rastre. Per això l’oci educatiu no pot ser neutre.

Cada decisió educa.

Cada dinàmica transmet valors.

Cada silenci també ensenya.

I per això afirmem amb convicció: sense participació no hi ha oci educatiu, només ocupació de temps. La participació no és un element decoratiu ni una estratègia puntual; és el cor del procés educatiu, el lloc on naix l’aprenentatge real, el compromís autèntic i la transformació personal i col·lectiva. Quan les persones participen, no només assistixen a una activitat: s’impliquen, es reconeixen, es descobrixen capaces i construïxen sentit.

Des de Grupotot continuarem treballant per a dissenyar i sostindre espais d’oci educatiu veritablement participatius, on cada xiquet, xiqueta i jove no siga espectador, sinó protagonista del seu propi desenvolupament; on la veu compta, les idees importen i les decisions es construeixen juntes. Apostem per un oci que no entretén sense més, sinó que educa, cuida i empodera. Perquè creiem en una educació que no s’imposa, sinó que acompanya.
Perquè creiem en una infància i una joventut amb criteri, consciència i capacitat de transformar el seu entorn. Perquè creiem en comunitats on s’aprén a conviure vivint.

I ho fem amb una convicció clara: cada espai participatiu que creem hui és una llavor de justícia social que florirà demà. Una societat més justa, més humana i més inclusiva es construeix també en el joc, en la paraula compartida, en la decisió col·lectiva i en cada experiència d’oci que deixa petjada.

Aaron Zomeño – Coordinador de projectes Grupotot