L’adolescència és una etapa complexa, intensa i profundament significativa. És un moment en el qual es comencen a prendre decisions internes que no sempre són visibles des de fora: qui soc, què vull, què em definix, a qui pertany. És una etapa de busca, de qüestionament i també de construcció; i enmig de tot això, apareix una necessitat que a vegades sembla contradictòria: voler independència, però continuar necessitant suport. En este context, l’oci educatiu es convertix en un espai privilegiat, no perquè tinga totes les respostes, sinó perquè oferix alguna cosa que moltes vegades falta en altres àmbits: temps, relació, escolta i experiència compartida. Però perquè realment siga significatiu, hi ha una clau fonamental: acompanyar sense invadir.

Des del món adult, no sempre és fàcil trobar eixe equilibri, existix la tendència a voler anticipar-se, a corregir, a marcar el camí. A vegades per protecció, unes altres per costum, no obstant això, en l’adolescència, l’aprenentatge més profund no ve del que s’imposa, sinó del que s’experimenta. Per això, l’oci educatiu proposa un canvi de mirada: no es tracta de dirigir constantment, sinó de generar condicions perquè les persones jóvens puguen descobrir, decidir i construir el seu propi recorregut. Acompanyar sense invadir comença per una cosa tan senzilla i alhora tan difícil com escoltar de veritat, escoltar sense interrompre, sense jutjar, sense tindre preparada la resposta abans que acaben de parlar; escoltar també el que no es diu, els silencis, les contradiccions, les inseguretats que s’amaguen darrere de determinades actituds. Perquè moltes vegades, darrere d’una resposta desafiadora o d’una aparent desmotivació, hi ha una necessitat no expressada i quan una persona adolescent sent que pot parlar sense ser jutjada, alguna cosa canvia. S’obri un espai de confiança que no es construïx des de l’autoritat, sinó des de la presència i eixa confiança és la base de tota la resta. No hi ha acompanyament possible sense vincle, i no hi ha vincle sense una escolta autèntica. L’oci educatiu oferix múltiples oportunitats perquè esta relació es construïsca de manera natural, no sempre en grans converses, sinó en els xicotets moments: en una dinàmica on se’ls dona la paraula, en una activitat on poden decidir, en una estona informal on simplement es compartix temps. Són eixos espais on la relació s’humanitza i on les persones jóvens deixen de sentir-se “observades” per a començar a sentir-se reconegudes.

Un altre dels pilars fonamentals en esta etapa és l’autonomia. Però no una autonomia entesa com a absència de normes o com “fer el que vull”, sinó com la capacitat de prendre decisions, assumir responsabilitats i entendre les conseqüències dels propis actes i l’oci educatiu permet treballar esta autonomia de manera pràctica, real i significativa: quan un grup d’adolescents organitza una activitat, decidix com resoldre un conflicte o proposa una idea que es duu a terme, està vivint l’autonomia en acció, està aprenent que la seua opinió importa, que pot influir en el que ocorre i que és capaç de sostindre decisions i això té un impacte directe en la seua autoestima i en el seu sentit de competència personal. Acompanyar sense invadir també implica saber quan intervindre i quan retirar-se, no tot necessita una correcció immediata, no tot conflicte ha de resoldre’s des de fora. A vegades, permetre que el grup gestione les seues pròpies tensions, amb els suports adequats, genera aprenentatges molt més profunds que una solució imposada. El repte està a observar, interpretar i decidir des d’una mirada educativa, no des de la urgència.

En este procés, l’error deixa de ser alguna cosa a evitar i passa a ser una ferramenta d’aprenentatge, l’adolescència és, per definició, una etapa d’assaig, de provar, equivocar-se, reajustar i tornar a intentar i l’oci educatiu oferix un context on això pot succeir sense que l’error tinga un cost emocional elevat. On equivocar-se no implica ser etiquetat, sinó tindre una oportunitat per a aprendre amb acompanyament.

El grup, a més, adquirix una rellevància central perquè en l’adolescència, les relacions entre iguals tenen un pes enorme en la construcció de la identitat, l’oci educatiu pot convertir-se en un espai on estes relacions es desenrotllen des del respecte, la cooperació i la cura, on s’aprenga a pertànyer sense perdre la individualitat, a influir sense imposar-se i a ser part sense deixar de ser un mateix, en este sentit, també complix una funció preventiva molt important. No des del control ni des de la por, sinó des de la generació d’alternatives significatives perquè quan les persones jóvens troben espais on se senten escoltades, valorades i protagonistes, disminuïx la necessitat de buscar reconeixement en contextos que poden ser menys saludables, per tant, l’oci educatiu no substituïx altres realitats, però sí que pot oferir un ancoratge positiu molt potent.

Acompanyar sense invadir és, en definitiva, un acte de confiança és creure que les persones adolescents tenen la capacitat de créixer, de prendre decisions i de construir el seu camí, encara que no sempre ho facen de la forma que esperaríem, és estar disponibles sense ser invasius, presents sense ser protagonistes, pròxims sense ser controladors. És també acceptar que l’acompanyament no sempre és lineal ni còmode, que hi haurà moments de distància, de silenci o fins i tot de rebuig. Però que, si el vincle està cuidat, eixe espai seguix ací, disponible, esperant el moment en què la persona jove decidisca acostar-se.

En Grupo Tot treballem des d’esta mirada, entenem l’adolescència com una etapa plena de potencial, no com un problema que resoldre i per això dissenyem espais on les persones jóvens puguen participar de manera real, prendre decisions i equivocar-se amb seguretat. Apostem per una educació basada en l’escolta, l’autonomia i l’acompanyament pròxim, on l’equip educatiu és present des del respecte i la coherència, per això creiem que quan se senten escoltades, confiades i valorades, les persones adolescents no sols participen: s’impliquen, creixen i es descobrixen. I en eixe procés, l’oci educatiu deixa de ser només un espai de temps lliure per a convertir-se en un espai de construcció personal i col·lectiva que pot marcar una diferència real en les seues vides.

Aaron Zomeño-Coordinador de projectes de GrupoTot.