Quan parlem de prevenció amb infància, adolescència i joventut, moltes vegades pensem immediatament en allò que volem evitar: conflictes, conductes de risc, situacions d’exclusió, abandó de determinats espais o problemes de convivència, no obstant això, previndre no hauria de significar únicament actuar per a impedir que alguna cosa negatiu ocórrega. Des d’una perspectiva educativa, la prevenció comença molt abans, quan encara no existix cap conflicte visible i tenim l’oportunitat de construir vincles, generar confiança i oferir espais on les persones puguen sentir-se acompanyades i és precisament ací trobem un dels grans valors de l’oci educatiu com a ferramenta de prevenció. Una activitat de temps lliure pot semblar, des de fora, simplement un joc, una eixida, un taller o una vesprada compartida entre jóvens, no obstant això, mentres tot això ocorre també s’estan desenrotllant relacions, aprenent maneres de conviure, expressant emocions i generant oportunitats perquè una persona educadora puga conéixer realment al grup amb el qual treballa, per tant, darrere d’una activitat aparentment senzilla existix un espai educatiu amb un enorme potencial preventiu.
Sense deixar de costat que l’oci compta amb una característica especialment valuosa: permet relacionar-nos des d’un lloc diferent, en contextos més formals, la relació entre una persona adulta i un xiquet, una adolescent o un jove sol estar marcada per rols molt definits, en canvi, durant una activitat d’oci educatiu apareixen converses espontànies, moments informals i experiències compartides que faciliten una relació més pròxima. Mentres es prepara un material, s’espera el començament d’una activitat, es realitza una excursió o simplement s’arreplega després d’un taller poden sorgir converses que difícilment apareixerien davant una pregunta directa i són precisament eixos xicotets moments els que permeten construir confiança, perquè acompanyar no consistix a esperar que una persona tinga un problema per a preguntar-li què ocorre, sinó a haver generat prèviament una relació suficientment segura com perquè puga parlar quan el necessite. Una persona jove difícilment compartirà allò que el preocupa amb algú que únicament apareix quan existix un conflicte, en canvi, quan ha trobat una figura adulta que escolta, respecta i és present de manera quotidiana, resulta molt més senzill demanar ajuda.

Per això, una bona intervenció preventiva comença moltes vegades amb una cosa tan aparentment senzilla com conéixer a les persones, saber qui sol participar amb entusiasme i qui necessita més temps per a incorporar-se, qui busca constantment l’atenció del grup, qui sol quedar-se en un segon pla o qui ha començat a comportar-se d’una manera diferent, cap d’estes situacions té per què significar que existisca un problema, però conéixer al grup permet detectar canvis i acompanyar-los amb major sensibilitat. En este sentit, els equips educatius ocupen una posició privilegiada, la convivència continuada permet observar dinàmiques que no sempre són visibles en altres contextos: relacions d’amistat, xicotets conflictes, formes de lideratge, inseguretats, situacions de rebuig o canvis en l’estat d’ànim, sense convertir cada comportament en un senyal d’alarma ni assumir funcions que corresponen a altres professionals, esta proximitat permet detectar necessitats i, quan siga necessari, activar els suports adequats.

Cal ressaltar que la prevenció educativa no consistix únicament a detectar dificultats, probablement el seu major potencial es troba en tot allò que podem construir abans que estes apareguen, quan una activitat ensenya a cooperar, expressar una opinió sense atacar a una altra persona, gestionar una frustració, resoldre un desacord o demanar ajuda, estem oferint ferramentes que podran utilitzar-se posteriorment en situacions molt més complexes. Potser en eixe moment ningú és conscient d’això, però cada una d’eixes experiències va ampliant els recursos personals i socials dels qui participen. Un joc cooperatiu, per exemple, pot convertir-se en una oportunitat per a aprendre a gestionar la frustració quan alguna cosa no ix com esperàvem; una dinàmica grupal pot ajudar a descobrir que existixen diferents maneres de resoldre un conflicte; un projecte juvenil pot ensenyar a assumir responsabilitats i negociar decisions, mentres que una activitat creativa pot oferir una via diferent per a expressar allò que costa explicar amb paraules, i així l’oci educatiu permet treballar habilitats per a la vida sense necessitat de convertir cada activitat en una lliçó explícita.

Estos espais contribuïxen a generar un dels factors de protecció més importants: el sentiment de pertinença, saber que existix un lloc on algú coneix el nostre nom, on la nostra presència importa i on podem relacionar-nos amb altres persones té un enorme valor, especialment durant la infància i l’adolescència, enfront de situacions d’aïllament o desconnexió, formar part d’un grup pot oferir una xarxa de suport que vaja molt més allà de la pròpia activitat. Eixa pertinença tampoc apareix automàticament per reunir diverses persones en un mateix espai, és necessari construir-la i per a això hem de cuidar com rebem a qui arriba per primera vegada, com reaccionem davant els errors, quins comportaments permetem dins del grup o de quina manera intervenim quan algú queda apartat. També hem de parar atenció a qui ocupa sempre la paraula i qui mai troba el moment per a participar, són decisions educatives quotidianes que van definint si una activitat es convertix realment en un espai segur.

D’altra banda, previndre significa també oferir oportunitats, en moltes ocasions parlem de conductes de risc sense detindre’ns suficientment en les alternatives que tenen les persones jóvens al seu voltant, disposar d’espais on trobar-se, practicar esport, crear, participar en projectes, descobrir interessos o assumir responsabilitats amplia les possibilitats des de les quals construir el seu temps lliure, quantes més experiències significatives existixen, majors són també les oportunitats de desenrotllar interessos, relacions positives i referents adults pròxims. Això resulta especialment rellevant quan treballem en contextos de vulnerabilitat, encara que seria un error limitar la prevenció únicament a ells. Totes les persones necessiten espais protectors, vincles positius i ferramentes per a afrontar dificultats i la prevenció educativa ha de formar part de qualsevol projecte d’oci precisament perquè no podem saber per endavant qui necessitarà suport ni quan ho necessitarà. Al mateix temps, acompanyar abans del conflicte implica canviar la nostra manera de mirar determinats comportaments perquè davant una reacció desafiadora, una discussió o una negativa a participar, resulta fàcil centrar-nos exclusivament en allò que ha succeït, no obstant això, una mirada educativa intenta comprendre també què pot haver-hi darrere. A vegades trobarem frustració, necessitat de reconeixement, dificultats per a relacionar-se o simplement un mal dia, comprendre-ho no significa justificar qualsevol comportament ni eliminar els límits, sinó intervindre sobre l’ocorregut sense deixar de mirar a la persona que tenim davant.

Els límits, de fet, també formen part dels espais segurs, previndre no significa evitar tots els conflictes ni construir contextos on mai existisca una dificultat. El conflicte forma part de qualsevol convivència i pot convertir-se en una oportunitat educativa quan existix un acompanyament adequat, l’important és que les persones puguen experimentar el desacord en espais on existisquen ferramentes per a dialogar, reparar el mal i continuar formant part del grup, d’esta manera, la prevenció deixa d’entendre’s com una resposta basada únicament en prohibicions i comença a construir-se des de les relacions, no es tracta simplement de dir què no ha de fer-se, sinó de generar suficients experiències positives perquè les persones desenrotllen criteris, habilitats i xarxes de suport que els permeten prendre decisions. Això requerix temps, continuïtat i, sobretot, presència educativa per això també és important evitar una visió excessivament puntual de l’oci educatiu. Una activitat aïllada pot generar una experiència positiva, però els processos preventius necessiten una certa continuïtat, quan una persona participa regularment en un espai juvenil, una escola vacacional, un projecte comunitari o qualsevol altre recurs d’oci educatiu, apareixen rutines i relacions que permeten acompanyar de manera molt més profunda. Amb el pas del temps, les persones educadores deixen de ser únicament els qui organitzen activitats i poden convertir-se en referents de confiança.

En este procés resulta igualment fonamental la coordinació amb famílies, centres educatius, servicis municipals i recursos especialitzats, l’oci educatiu forma part d’una xarxa molt més àmplia i no hauria de pretendre respondre per si sol a totes les situacions, precisament una intervenció responsable implica conéixer els nostres límits, saber quan una necessitat requerix un altre tipus d’atenció i disposar de canals que permeten treballar de manera coordinada quan siga necessari, per a les administracions públiques i les entitats socials, apostar per programes d’oci educatiu suposa, per tant, molt més que ampliar l’oferta d’activitats infantils o juvenils, significa invertir en espais de convivència, participació i acompanyament que poden contribuir a enfortir factors de protecció molt abans que siga necessària una intervenció més complexa. La prevenció comença en eixa quotidianitat: en els vincles que es generen, en les habilitats que es practiquen i en la possibilitat de trobar persones i llocs als quals acudir quan alguna cosa comença a resultar difícil.

Des de Grupo TOT entenem l’oci educatiu precisament des d’esta responsabilitat, darrere de cada programació busquem que existisca una intenció educativa clara i equips capaços d’acompanyar no sols l’activitat, sinó també tot allò que ocorre mentres esta es desenrotlla. Ens importa el joc, el taller o el projecte que hem preparat, però també ens importa qui s’ha quedat fora, qui necessita un poc més de temps, quines relacions estan apareixent dins del grup i què podem fer perquè cada persona trobe un espai on sentir-se segura i valorada perquè moltes vegades la intervenció educativa més important no ocorre quan apareix un gran conflicte. Ocorre molt abans, en una conversa aparentment insignificant, en una persona educadora que s’adona que alguna cosa ha canviat, en un grup que aprén a resoldre una diferència o en algú que descobrix que existix un lloc al qual pot acudir si algun dia necessita ajuda.

Potser per això el verdader potencial preventiu de l’oci educatiu és precisament eixe: no esperar que alguna cosa vaja malament per a començar a acompanyar sinó ser presents des d’abans, construir relacions quan encara no existix una urgència i crear comunitats educatives capaces de sostindre, escoltar i oferir oportunitats. Perquè acompanyar abans del conflicte no garantix que mai apareguen dificultats, però sí que pot aconseguir una cosa fonamental: que, quan apareguen, ningú haja d’afrontar-les completament només.